¿Es posible controlar nuestras emociones? Los beneficios de aceptar lo que sentimos

Actualmente, utilizamos con frecuencia conceptos como “gestión emocional” o “control de las emociones” para referirnos a estrategias que nos permiten desarrollar nuestra inteligencia emocional. Sin embargo, ¿hasta qué punto podemos “controlar” lo que sentimos?

Cuando observamos la naturaleza esencial de las emociones nos damos cuenta de que se trata de algo vivo, dinámico, cambiante e impermanente, en constante movimiento. Para hacernos una idea, podemos imaginarlas como una corriente de agua que al intentar contener con las manos, se nos escapa entre los dedos y adquiere incluso mayor fuerza para atravesarlos y seguir su cauce natural.

Luchar contra las emociones nos bloquea

Este mismo efecto es el que se genera cuando intentamos controlar, contener, esconder o eliminar una emoción ya que ésta adquiere mayor intensidad y puede llegar incluso a “apoderarse” de nosotros. Esto sucede especialmente con las emociones que hemos aprendido a catalogar como “negativas”, por ejemplo la tristeza, la rabia o la ira, ya que no nos gusta sentirnos “mal” y éstas nos molestan, nos incomodan, etc. De manera que lo que hacemos es percibirlas como si fueran nuestras enemigas y luchamos contra ellas, centrando nuestros esfuerzos en hacer que desaparezcan, sin tener en cuenta que quizás están aquí por un motivo más beneficioso que el de fastidiarnos.

  A lo que te resistes, persiste. Carl Jung

Así pues, es precisamente cuando intentamos cambiar lo que sentimos, sin haberlo aceptado previamente, cuando perdemos el control y nos “enganchamos” a un estado emocional, nos fusionamos con lo que nos pasa y nos volvemos incapaces de sentir nada más. Así es como permanecemos donde estamos, persistimos en la incomodidad y, además, con la sensación de que no podemos hacer nada para cambiar lo que nos pasa.

Aceptar lo que sentimos nos hace libres

Un buen punto de partida para la aceptación emocional es desaprender que las emociones se dividen entre positivas o negativas, entre buenas o malas, y considerarlas a todas como recursos útiles para nuestra persona y nuestro bienestar. Podemos imaginarlas como si fueran nuestras amigas o aliadas, con las que nos vamos a dar un paseo a tomar algo, siendo consciente de que han venido a ayudarnos y a enseñarnos algo de nosotros mismos.

¡Ojo! No se trata de conformarse con lo que hay, sino todo lo contrario. La aceptación  emocional consiste en asumir lo que sentimos para poder liberarnos y actuar de forma consciente, en coherencia con lo que necesitamos en este momento y lo que para nosotros es importante.

Esto significa que debemos dejar a las emociones el espacio suficiente para que se muestren y confíen en nosotros, ya que nos ayudarán a entender mejor lo que nos pasa y a sentirnos mejor con nosotros mismos. Si volvemos a imaginar la corriente, sería como dejar que el agua corra, observándola atentamente y acompañándola en su camino, para ver hacia dónde nos lleva.

La importància del procés

Des de fa anys, i després d’una llarga trajectòria de necessària desobediència i rebel·lia adolescent (de vegades només perquè sí), m’havia considerat apolítica (tot i que com diu la meva germana Marina, això és força difícil, és com ser asocial o “afamiliar” sense tenir en compte que el nostre naixement ja és un fet social i familiar), havia decidit no participar, o el menys possible, en el sistema polític, entre d’altres raons perquè em semblava una pantomima. També perquè he trobat la manera de sembrar canvis al món, acompanyant a les persones a connectar amb la seva essència, de manera que cadascú actuï des de la seva pròpia coherència, i això sacia la meva set d’aportar quelcom de valor.

Totes aquestes idees i concepcions no han canviat, però els darrers fets socials i polítics que han succeït m’han fet replantejar-me un seguit de qüestions, precisament relacionant-les amb la meva feina diària i la meva passió:

Quan una persona, una família, una empresa o un grup de qualsevol tipus es proposa fer un canvi a través d’un procés d’acompanyament, hi ha una voluntat, un compromís i una responsabilitat que n’asseguren bona part de l’èxit, i tot i que aconseguir l’objectiu és primordial, el camí i el propi procés acaben convertint-se en el canvi en si mateix, desdibuixant una meta al final del camí, que emergeix per sí sola a cada pas que fem. Durant el procés, i sovint des de l’ombra (en forma de crisi, bloqueig, malestar, etc.) surten a la llum els recursos propis, allò que fa que ens mantenim surant i que no ens enfonsem, ajudant-nos a ser conscients de les pròpies capacitats i fortaleses. En “el procés” han emergit grans recursos, com la força, la unió, l’organització, l’autogestió, la germanor, el vincle, la confiança, el veïnatge, la col·laboració, la serenor i la calma en temps de tempesta… Tot plegat, omplint un tresor de riqueses que ens ha permès tornar a connectar de manera genuïna entre persones, fer pinya en temps difícils i organitzar-nos en moments de crisi. Potser ens podríem plantejar fins i tot donar les gràcies a tot el que ha passat ja que ens ha permès moure’ns, mobilitzar-nos i redefinir la nostra posició, tot i que també ens faci mal recordar certs moments.

Quan iniciem un procés de creixement, canvi, etc. redefinim la relació que mantenim amb nosaltres mateixes i amb la resta de sistemes: familiars, d’amistats, laborals, professionals, etc. Habitualment, ens allunyem de rols més victimistes que ens incapaciten i ens apropem a rols proactius i creatius, que ens apoderen i permeten generar vincles útils, significatius, sans i saludables. En connectar amb l’equilibri de donar i rebre cap a nosaltres mateixes, volem que això es manifesti de la mateixa manera amb la nostra parella, els nostres amics, pares, companys, etc. Decidim que volem mantenir relacions de igual a igual, on el reconeixement, la validació, la valoració i el respecte, sobretot el respecte, son mutus.

Durant “el procés” s’ha parlat de metàfores que tenen a veure a comparar la relació entre Catalunya i Espanya amb una parella, on la desigualtat o el desequilibri (que ambdues parts han afavorit i permès) es manifesta amb la presència d’un perseguidor i d’una víctima, curiosament en ambdues direccions ja que així ho senten els membres d’aquesta unió. Però quan ens adonem que en el moment en el que deixa d’existir la víctima, el perseguidor també desapareix i que, si aquesta, a més, es col·loca com a creadora, la resta de relacions es converteixen en agents de suma i no de resta, com a facilitadors de canvi i creixement d’una mateixa, tot aquest entramat d’històries, vincles i patrons es redefineix. La posició de persona creadora, responsable de si mateixa i de la seva vida, és una posició lliure, que alhora permet la llibertat als altres, ja que el que ens donem a nosaltres mateixes és el que oferim alhora als demés.

Això no significa que de sobte ja no necessitem a ningú, que vulguem separar -nos de tot i tothom i viure de manera aïllada, ja que com dèiem abans, la nostra concepció i el nostre naixement ja són socials i necessiten de la conjunció de dues persones diferents per a poder donar-se. Redefinir-se de manera independent, o més al meu gust, de manera interdependent, parteix de la base d’autogestió i independència de cadascú, tenint en compte que en la interacció està la suma, i en la diferència, la possibilitat d’interaccionar en si mateixa.

I ara… Apliquem-ho a tot allò que vulguem aplicar-ho…

L’ofici de Coach Holística

Sovint em trobo persones, algunes força properes, que no saben a què em dedico, com “ajudo” o com acompanyo als meus clients. Normal… És difícil d’explicar, a mi mateixa també em costa, ja que en cada nova interacció canvia i es redefineix, amb cada persona, grup, família esdevé d’una forma única i irrepetible, una trobada que només té lloc en aquell precís moment.

aaron-burden-133359M’agrada la paraula acompanyar, pel que implica i el que no, ja que es tracta d’una posició lliure, interdependent, on hi ha una elecció mútua de trobar-se i interaccionar per tal de generar aprenentatge, en els dos sentits. Fa anys que em vaig acomiadar de la imatge d’una psicòloga com un personatge amb bata (si és que algun cop la vaig tenir) distant i omnipotent, que ho sabia tot de la persona que tenia al davant i, curiosament, ben poca cosa de sí mateixa. Ningú sap més d’una mateixa que una mateixa, aquesta és una de les poques veritats que em permeto sentenciar. I se n’apren tant dels altres… De vegades penso que tinc la millor feina del món, perquè em permet omplir-me de perspectives diferents, mirades des de diferent angles al mateix punt, la vida, i totes m’enriqueixen, podria dir que la meva feina em fa cada dia més rica.

El Coaching és un acompanyament, en què la persona que vol dur a terme el procés, el client o coachee, és la que marca els objectius (demanda) i el ritme d’aquesta experiència, de manera que jo, com a coach, em comprometo a respectar aquest ritme i acompanyar-la des de darrera, sense estirar-la ni deixar-la anar fins que no sentim que ha arribat aquest moment. M’agrada pensar que d’alguna forma il·lumino el camí, però és la persona qui el recorre, jo no puc ni vull fer-ho per ella. D’aquesta manera, alimentem que aprengui a il·luminar el seu propi camí i que la meva figura, a la llarga, no sigui necessària, tot i que la porta sempre restarà oberta per a quan vulgui tornar.

austin-neill-130037La meva percepció i intervenció amb les persones és holística, en relació a la concepció de la persona com un tot, interconnectat, que no pot dividir-se, que es troba en moviment i canvi constant, com si es tractés d’un univers en si mateix, i de fet, d’alguna forma és així, tots duem un univers a dins, complex i incomprensible al 100%. La persona com a sistema, com un engranatge amb moltes i moltes peces connectades (pensaments, emocions, sensacions, creences i molt més), on un canvi en una d’elles genera un canvi en totes les altres. La persona dins de sistemes ( familiar, laboral, etc.) on ella ocupa una peça d’aquests engranatges, i on, altre cop, un canvi en una de les peces fa que la resta es torni a organitzar per tal de seguir funcionant. Els sistemes tendeixen a voler funcionar, així com les persones, totes tenim aquest instint de supervivència i de buscar la nostra pròpia felicitat, encara que de vegades sembla que decidim mirar cap a un altre lloc…

Ara podria explicar totes les tècniques que utilitzo per a treballar, les meves bases teòriques, la meva formació… Però amb el pas del temps i els anys de pràctica me n’he adonat de quelcom fonamental, això no és el més important…. L’essencial en sí és la pròpia trobada entre dues persones que es volen trobar (coach i coachee) i on, a partir del vincle i la confiança, es generen aprenentatges, descobriments, canvis i moviments que les enriqueixen mutuament i les fan créixer. Les tècniques, eines i estratègies esdevenen facilitadors d’aquest procés, però la veritable clau és a dins de les persones que volen generar els canvis, que volen decidir per si mateixes i viure la vida de la manera que han escollit, ja que sense aquests elements no és possible dur-los a terme, ni amb les millors tècniques i eines terapèutiques del món. Això no vol dir que els símptomes no desapareguin amb determinades intervencions, pero l’arrel, allò que ho està generant des de la base, des de les arrels del nostre arbre, romandrà present i possiblement cada cop es faci més i més present i limitant.

La meva feina consisteix en acompanyar a l’altre des de l’amor i l‘acceptació, capacitant-lo i empoderant-lo, per tal que s’ocupi de si mateix i de la seva vida, connectant amb els seus propis recursos i les seves capacitats i atravessant allò que el limita. Confirmat, tinc la millor feina del món, una que em permet créixer dia a dia i reafirmar-me en lo meravelloses i sorprenents que són les persones i la seva força de vida per a seguir caminant… Gràcies!

Donar i Rebre Reciprocitat Conscient

L’altre dia, mirant una comèdia romàntica d’aquestes per a “no pensar”, vaig sentir una frase que em va inspirar, així que l’efecte va ser ben diferent, ja que em va portar a reflexionar i escriure aquesta entrada: “Estimar i ser prou valent per deixar-se estimar”.

piedras-en-equilibrio-485x322No és estrany sentir frases com: “És que jo ho he donat tot… He donat molt més del que he rebut… M’he donat al 100%… referint-nos a relacions, ja siguin de parella, amistat, familiars, laborals, etc. La sensació que sembla que hi va ímplicita és la de que no hi ha hagut equilibri i que aquesta manca ens ha fet desgastar-nos, i potser, fins i tot, deixar-les anar.

Aquestes relacions configuren una mena d’engranatge, on totes les peces es connecten i unes sense les altres no podrien fer que el motor funcionés ja que totes tenen una posició en relació a les demés i viceversa. Tant si hi ha equilibri com si no, cada peça té una influència en aquest efecte, ja sigui donant molt o poc, rebent molt o poc, o donant i rebent per igual.

Aquestes posicions tenen a veure amb els patrons que hem aprés, en els entorns més propers, de manera que sovint, quan hi posem atenció, ens adonem que es repeteixen en altres relacions i aspectes de la nostra vida.

treeQuan aquestes sensacions de desequilibri emergeixen, esdevé útil preguntar-nos sobre la nostra part, sobre allò que està influint en aquest engranatge, agafant perspectiva i observant el sistema. Per exemple, si tenim la sensació que donem molt més del que rebem, podem preguntar-nos si realment és així o és que no som conscients de quan estem rebent; també com ens sentim en ambdues posicions (donant i rebent); o si estem creant un espai per a que l’altra persona pugui donar o l’estem ocupant. Les sensacions de desequilibri acostumen a reproduir-se en les diferents peces de l’engranatge (ja sigui de manera conscient o inconscient), així que tan ho pot sentir el que sent que dona massa, com el que sent que rep massa. 

Per a que la reciprocitat emergeixi, cal que totes les peces de l’engranatge estiguin posicionades tan per a rebre i com per a donar. I de vegades, tot i que sembli estrany o contradictori, precisament el gran repte suposa aprendre a rebre, tal com diu la frase de l’inici.

Per a inspirar-nos, la natura ens regala meravellosos exemples d’aquest fenomen, per exemple en la relació de l’arbre amb la terra, un i altre es nodreixen d’aquesta relació, un i altre reben i donen dansant al ritme d’aquesta reciprocitat.

El Poder del Vínculo

La palabra vínculo viene del latín vinculum (cadena, atadura). No resulta extraño entonces que frecuentemente asociemos este concepto con imágenes como esta: cuerdas, hilos, cadenas, redes, etc. Estas representaciones suelen mostrar la complejidad de este fenómeno tan vital y fundamental, que nos mueve a nacer, a relacionarnos, a crecer y, en definitiva, a vivir.

Los lazos pasionales son los primeros que se integran en nosotros a través de nuestra creación, y se van desarrollando a lo largo de la gestación y en el momento clave de nuestro nacimiento, a partir del cual se irán transformando, ampliando y volviendo cada vez más y más complejos como consecuencia de nuestra naturaleza y la de los sistemas de los que formamos parte. Al final de nuestra vida habremos tejido un número incalculable de vínculos, directos e indirectos, que formaran la gran red de nuestra vida.

rope-667302_960_720El vínculo nos permite saber que existimos, empezando por la interacción con nosotros mismos y siguiendo por las demás personas, cosas, energías, etc. Según un estudio que recogía lo que pensamos y sentimos habitualmente antes de morir, señalaba el hecho de haber mostrado a nuestros seres queridos más frecuentemente el amor y la estima, reforzando así nuestros vínculos más cercanos e intensos.

Así pues, no es casualidad que la sensación de vinculación sea una de las motivaciones más primarias y emocionales del ser humano, y que esté presente durante toda nuestra vida como el motor que hace que funcione todo lo demás. Cuando se forja el vínculo, empiezan a pasar cosas, nos movemos, creamos, construimos y todo lo demás emerge. Este momento marca un antes y un después, ya no hay vuelta atrás una vez activamos la interacción.

Sin embargo, si que es flexible la manera en que lo hacemos, es decir, nuestra forma de vincularnos, ya que surge del aprendizaje que empezamos de forma muy temprana, y se va desarrollando a lo largo de nuestra vida. Se trata de patrones que utilizamos porque nos son útiles, que nos permiten vincularnos como queremos y escogemos en este momento.

A veces, estas estrategias que pueden parecer casi automáticas nos dejan de ser útiles, ya que nos hacen sentir en desequilibrio, con cargas, culpas o sencillamente ya no nos apetece relacionarnos de esta forma. En este momento, podemos plantearnos un cambio, una redefinición de estos patrones que nos permita estar más a gusto con nosotrxs mismxs, con los demás y con el mundo. De forma que empecemos a tejer la red de forma consciente y coherente.

No sólo utilizamos el concepto de vínculo para referirnos a las relaciones entre personas, sino también con las cosas, con las energías, la vida, etc. Por ejemplo, podemos preguntarnos: ¿Qué tipo de vínculo tengo con el dinero? ¿Cómo me relaciono con la vida? ¿Y con el amor? Podemos imaginar que estas cosas/energías son como personas, para que nos resulte más fácil saber como está la relación con ellos.

La película Náufrago muestra la importancia del vínculo, de una forma tan surrealista como a la vez emocionante que nos conmueve hasta lo más profundo, ofreciéndole al protagonista (Tom Hanks) la posibilidad de poder compartir la experiencia de naufragio con alguien o en este caso, con algo (Wilson) dándole sentido al momento y a su existencia.

Prestando atención al vínculo, podemos darnos cuenta de muchas cosas que si miramos hacia otros lados no vemos. Y cuidando estos vínculos podemos generar grandes cambios que de otra forma nos resultaría más complicado, ya que algo tan natural y esencial nos permite conectar a unos niveles realmente profundos. De hecho, parece que el mundo está pidiendo a gritos este cambio de mirada que se enfoca en la relación y en la conexión como el motor de todo lo demás. Se trata de un volver a los orígenes, a conectar con nosotrxs mismxs, unos con otros, a nivel de sociedad, comunidad, región, país, continente, mundo… y así hasta llegar al universo.

La Diversitat ens fa Créixer

Ahir, esperant el metro, vaig llegir una frase en un anunci que deia: “La diversitat ens fa créixer”.  Em va semblar molt útil i encertada, i encara més en un lloc on la veu tanta gent, i em va fer recordar que feia temps que volia escriure precisament sobre això.

cadira-rodes-legoFa relativament poc que utilitzo la paraula diversitat, ja que abans feia servir etiquetes com discapacitat o potser fins i tot (encara que no ho recordo) disminució, ja que és el que havia sentit dir i havia après per a referir-me a persones que interaccionen amb el món de manera diferent a mi. En aquell moment no era conscient que aquestes són paraules que transmeten inferioritat o “manca de”, ja que es focalitzen en allò que aparentment no funciona. Per tant, inclouen també idees, pensaments, creences i perspectives de minusvalia, de “menys valor” associades a aquelles persones que han estat agrupades en un determinat col·lectiu a partir d’un diagnòstic/etiqueta que les identifica. Com acostumem a fer amb les etiquetes, les relacionem directament amb la qualitat de ser de la persona: “És un discapacitat; Aquesta noia discapacitada…”, de manera que connectem l’existència de l’ésser a allò que creiem que el limita, que ressaltem o que ens crida l’atenció; però hi ha molt més, tot ésser és molt més… Sembla, però, que estem prenent consciència de la importància del llenguatge i de la seva influència en la configuració de la persona i els seus sistemes, i estem posant atenció, cada dia més, a elaborar un llenguatge més apreciatiu i coherent.

Ara, en reflexionar sobre el que implica el concepte de diversitat, m’adono que l’acceptació i la suma són valors que s’associen a aquesta mirada. Es tracta de mirar des de la diferència com a suma i font de riquesa, i de prendre consciència de que tots ho som de diversos (Per sort! Sinó el món seria ben avorrit…). Tots tenim llums i ombres dins nostre, ordre i caos, característiques que ens capaciten i d’altres que ens limiten.

imagen-diversitat-webUna de les persones que més estimo en aquest món ha viscut gran part de la seva vida en una cadira de rodes o amb crosses, així que podríem dir que “és diversa” (com jo, com tu i com tothom, simplement la seva diversitat és més visible) i el cert és que mai vaig plantejar-me anomenar-la o considerar-la d’una altra manera que no fos qui és per a mi, ella i prou.

Durant un temps he tingut el plaer de treballar en un projecte magnífic ben a prop de persones diverses i meravelloses que m’han transmès un gran aprenentatge i uns valors que ara ja són part de mi. Amb ells vaig aprendre que aquesta mirada inclusiva i alhora tan natural, sorgeix des de l’acceptació i des de l’amor per l’altre, i com acostumar a passar, comença per un mateix. La vertadera inclusió esdevé aquella que no necessita remarcar la diferència, ja que aquesta hi està inclosa com a motor de creixement entre persones.

Com diria l’Albert Espinosa: “Quan estimes el teu caos…”, estimes el dels altres i comences a sumar i alhora a rebre la suma, comences a créixer, comences a viure…