No puc viure sense mi

Fa uns anys, una de les frases que més satisfacció em feia sentir sobretot si sortia dels llavis de la persona que havia escollit en aquell moment com a la meva parella era aquesta: “No puc viure sense tu”. Sense adonar-me ni prestar gaire atenció al que això implicava, em deixava endur per la satisfacció i l’estima externes, omplint així els espais buits del meu ser que s’havien anat creant o més ben dit, que jo havia anat deixant que es creessin. D’aquesta manera, no m’havia d’ocupar d’omplir-los jo mateixa, a més de que m’endinsava en els ideals romàntics influenciats per les històries d’amor suposadament idíl·liques que em rodejaven, tant en el meu entorn més proper, com en les pel·lícules, en la música que escoltava, les històries que llegia… Em convertia i col·locava així com a princesa indefensa i insegura que havia de ser rescatada per un príncep blau, fort i valent, que em convidava a muntar amb ell a cavall pels paradisos més desconeguts i alhora atraients que em podia imaginar.

El cert és que agraeixo aquestes creences i el que implicaven, ja que en aquell moment em van resultar útils i em van permetre viure històries magnífiques que ara recordo amb amor i tendresa. Avui, però, m’atrau una altra mirada sobre l’amor més lliure i segurament amb una base menys ideal i també menys focalitzada en les carències. Un amor que parteix de la plenitud de la pròpia persona i d’una frase molt similar a la que en aquells moments em feia desfer en mítics romàntics, amb la principal i essencial diferència de l’enfocament d’un pronom, que va de l’exterior cap a l’interior, de tu cap a mi: “No puc viure sense mi”.

Amarse a uno mismo es el principio de una historia de amor eterna.

Oscar Wilde

Arribat el moment en què la princesa que viu dins meu s’ha cansat de seguir al príncep i vol muntar el seu propi cavall, m’adono de la inexperiència que sento en agafar les regnes del meu cavall, i en resum, de la meva vida. La por m’acompanya, ben a prop, però també la intuïció de ser i estar on he de ser, tot i no saber ben bé on em trobo ni cap a on vaig. M’adono també que no només canvia la meva mirada sobre l’amor romàntic o de parella, sinó també cap a la manera en què em relaciono amb mi, amb els altres i amb el món. Cada interacció és converteix en una elecció lliure, que neix de les ganes de transmetre amor i aportar quelcom més a allò de què formo part. Un amor que no necessita sinó que suma, un amor que parteix de mi cap a fora, altre cop des dels valors de responsabilitat i coherència sobre la pròpia vida…

Avui em comprometo amb un amor que no s’acaba, que accepta, confia i vola amunt…

4 respostes a «No puc viure sense mi»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.