3 PASOS CLAVE PARA LA ACEPTACIÓN EMOCIONAL Cómo escuchar los mensajes de nuestras emociones

Una vez nos hemos dado cuenta que es imposible controlar lo que sentimos ya que las emociones tienen vida por sí mismas (están en constante movimiento, son cambiantes y además vienen a darnos un mensaje que nos suele ayudar a entendernos mejor, a transformar algo que nos bloquea y, en general, a estar mejor), en este post descubriremos algunas estrategias para poder escuchar estos mensajes y aprender a vivir con lo que sentimos de forma más útil y significativa para nuestro bienestar. 

Por ejemplo, si queremos dejar de sentirnos tristes necesitamos antes saber por qué nos sentimos así, qué viene a decirnos esta tristeza, qué hay en nuestra vida y en nosotrxs que hace que nos sintamos así, cómo podemos transformarlo, etc. Así pues, debemos aceptar y atender a este sentir antes de poder redefinirlo.

1. Observar lo que es

Este primer paso se traduce en poner atención a cómo me siento, a qué está sucediendo dentro de mí, especialmente a las sensaciones y reacciones corporales que tengo (palpitaciones, temblores, sensación de ahogo, de amplitud, de peso, dolor en alguna parte del cuerpo, siento que me tira para atrás, o para adelante, etc.). Se trata de registrar cómo se siente la emoción en nuestros cuerpos para acceder a ella de forma más directa. Así pues, cuando aparece la emoción nos vamos al sentir, a lo que nos pasa a nivel físico (si es que se puede separar de todo lo demás), y observamos lo que es tal como es. Poner las manos en la zona del cuerpo donde lo sentimos nos puede facilitar este paso. En el caso de la tristeza, podría ser un vacío en el vientre, una sensación de opresión en la garganta, etc.

Puede pasar que a veces no sabemos qué nos está ocurriendo, ni podemos identificarlo, o no nos damos cuenta en el preciso momento en que ha aparecido. Es totalmente normal y está bien, ya que suele ocurrir que muchxs de nosotrxs no nos hemos entrenado desde pequeñxs a estar atentxs a lo que nos pasa por dentro y no estamos habituadxs, pero es cuestión de práctica, todxs somos aprendices en ese sentido, y se trata de un proceso, de un camino a recorrer que nos se hace de un día para otro. 

“No es tan importante saber etiquetar lo que sentimos como poder escucharlo”

La meditación, mindfulness, o lo que sea que hayamos descubierto que nos ayuda a estar más conscientes en el aquí y el ahora (hacer deporte, mirar el mar, pasear por el campo, etc.), nos permitirá también estar más atentos a lo que sentimos y, en general, a todo lo que nos pasa por dentro.

2. Darle un espacio

Configura la parte clave de poder aceptar esta emoción, ya que le damos permiso para existir, sin luchar contra ella, para que se quede con nosotrxs el rato que sea necesario y, a la vez, sin engancharnos a ella. Nos puede ayudar a conseguirlo el pensar que que es nuestra amiga y que ha venido a ayudarnos, e imaginarnos que esa emoción se sienta a nuestro lado y que podemos mirarla e interacturar con ella. Siguiendo con el ejemplo de la tristeza, quizás ocurra que al dejarla estar con nosotrxs nos vengan ganas de llorar o de sacarla de alguna otra forma, está bien.

Es posible que no nos apetezca sentarnos con estas emociones y que queramos decirles que se vayan, ya que nos están incomodando, pero debemos recordar que  las emociones no son ni buenas ni malas (aunque durante mucho tiempo se las haya catalogado así), sino que todas tienen su sentido de ser y de llegar en este momento a nuestras vidas. 

3. Escuchar lo que dice

Quizás esta es la parte más abstracta de todas, aunque una vez ponemos en marcha este ejercicio y lo vamos practicando dia a dia, se vuelve algo natural e puede convertirse en un hábito de vida. 

Una forma de hacerlo es imaginarnos que le preguntamos a la emoción qué hace aquí, qué necesita, qué ha venido a enseñarnos, cómo podemos hacer lo que nos plantea, etc. Podemos hacer esas preguntas en voz alta e imaginarnos, desde la intuición (es decir, sin pensar demasiado ni dar muchas vueltas, sino de forma espontánea), que la emoción nos responde para así registrar lo que nos dice. En este momento, es muy posible que el sabio o la sabia que todxs llevamos dentro nos diga lo que necesitamos escuchar para estar mejor, sentir mayor bienestar, etc. En el caso de la tristeza, podría decirnos que nos falta hacer un duelo por alguna pérdida y dejarnos sentir ese vacío por un tiempo.

Después de este ejercicio es posible que sepamos cuál es el siguiente paso y cómo podemos actuar para hacer ese cambio. Si no es así, también podemos plantearnos que alguien nos acompañe a dar los primeros pasos en este proceso. 

Una vez acabamos el ejercicio, está bien dar las gracias a la emoción y a nosotrxs mismxs por haber abierto este espacio a sentir, compartir y crecer. También podemos decirnos que lo sentimos por no haberlo hecho antes si ha pasado un tiempo, y también recordarnos que nos queremos, y abrazarnos, si nos apetece, como una muestra de amor propio y reconocimiento. 

Personalmente, la aceptación emocional me ha ayudado a vivir de forma más tranquila y serena, a actuar con más coherencia, y, sobretodo, a entender y aceptar lo que siento y lo que soy. Por esos y muchos más motivos, sigo practicando y avanzando día a día en el camino de la aceptación emocional a nivel personal, y propongo muy frecuentemente estas estrategias en el acompañamiento profesional.

La importància del procés

Des de fa anys, i després d’una llarga trajectòria de necessària desobediència i rebel·lia adolescent (de vegades només perquè sí), m’havia considerat apolítica (tot i que com diu la meva germana Marina, això és força difícil, és com ser asocial o “afamiliar” sense tenir en compte que el nostre naixement ja és un fet social i familiar), havia decidit no participar, o el menys possible, en el sistema polític, entre d’altres raons perquè em semblava una pantomima. També perquè he trobat la manera de sembrar canvis al món, acompanyant a les persones a connectar amb la seva essència, de manera que cadascú actuï des de la seva pròpia coherència, i això sacia la meva set d’aportar quelcom de valor.

Totes aquestes idees i concepcions no han canviat, però els darrers fets socials i polítics que han succeït m’han fet replantejar-me un seguit de qüestions, precisament relacionant-les amb la meva feina diària i la meva passió:

Quan una persona, una família, una empresa o un grup de qualsevol tipus es proposa fer un canvi a través d’un procés d’acompanyament, hi ha una voluntat, un compromís i una responsabilitat que n’asseguren bona part de l’èxit, i tot i que aconseguir l’objectiu és primordial, el camí i el propi procés acaben convertint-se en el canvi en si mateix, desdibuixant una meta al final del camí, que emergeix per sí sola a cada pas que fem. Durant el procés, i sovint des de l’ombra (en forma de crisi, bloqueig, malestar, etc.) surten a la llum els recursos propis, allò que fa que ens mantenim surant i que no ens enfonsem, ajudant-nos a ser conscients de les pròpies capacitats i fortaleses. En “el procés” han emergit grans recursos, com la força, la unió, l’organització, l’autogestió, la germanor, el vincle, la confiança, el veïnatge, la col·laboració, la serenor i la calma en temps de tempesta… Tot plegat, omplint un tresor de riqueses que ens ha permès tornar a connectar de manera genuïna entre persones, fer pinya en temps difícils i organitzar-nos en moments de crisi. Potser ens podríem plantejar fins i tot donar les gràcies a tot el que ha passat ja que ens ha permès moure’ns, mobilitzar-nos i redefinir la nostra posició, tot i que també ens faci mal recordar certs moments.

Quan iniciem un procés de creixement, canvi, etc. redefinim la relació que mantenim amb nosaltres mateixes i amb la resta de sistemes: familiars, d’amistats, laborals, professionals, etc. Habitualment, ens allunyem de rols més victimistes que ens incapaciten i ens apropem a rols proactius i creatius, que ens apoderen i permeten generar vincles útils, significatius, sans i saludables. En connectar amb l’equilibri de donar i rebre cap a nosaltres mateixes, volem que això es manifesti de la mateixa manera amb la nostra parella, els nostres amics, pares, companys, etc. Decidim que volem mantenir relacions de igual a igual, on el reconeixement, la validació, la valoració i el respecte, sobretot el respecte, son mutus.

Durant “el procés” s’ha parlat de metàfores que tenen a veure a comparar la relació entre Catalunya i Espanya amb una parella, on la desigualtat o el desequilibri (que ambdues parts han afavorit i permès) es manifesta amb la presència d’un perseguidor i d’una víctima, curiosament en ambdues direccions ja que així ho senten els membres d’aquesta unió. Però quan ens adonem que en el moment en el que deixa d’existir la víctima, el perseguidor també desapareix i que, si aquesta, a més, es col·loca com a creadora, la resta de relacions es converteixen en agents de suma i no de resta, com a facilitadors de canvi i creixement d’una mateixa, tot aquest entramat d’històries, vincles i patrons es redefineix. La posició de persona creadora, responsable de si mateixa i de la seva vida, és una posició lliure, que alhora permet la llibertat als altres, ja que el que ens donem a nosaltres mateixes és el que oferim alhora als demés.

Això no significa que de sobte ja no necessitem a ningú, que vulguem separar -nos de tot i tothom i viure de manera aïllada, ja que com dèiem abans, la nostra concepció i el nostre naixement ja són socials i necessiten de la conjunció de dues persones diferents per a poder donar-se. Redefinir-se de manera independent, o més al meu gust, de manera interdependent, parteix de la base d’autogestió i independència de cadascú, tenint en compte que en la interacció està la suma, i en la diferència, la possibilitat d’interaccionar en si mateixa.

I ara… Apliquem-ho a tot allò que vulguem aplicar-ho…

L’ofici de Coach Holística

Sovint em trobo persones, algunes força properes, que no saben a què em dedico, com “ajudo” o com acompanyo als meus clients. Normal… És difícil d’explicar, a mi mateixa també em costa, ja que en cada nova interacció canvia i es redefineix, amb cada persona, grup, família esdevé d’una forma única i irrepetible, una trobada que només té lloc en aquell precís moment.

aaron-burden-133359M’agrada la paraula acompanyar, pel que implica i el que no, ja que es tracta d’una posició lliure, interdependent, on hi ha una elecció mútua de trobar-se i interaccionar per tal de generar aprenentatge, en els dos sentits. Fa anys que em vaig acomiadar de la imatge d’una psicòloga com un personatge amb bata (si és que algun cop la vaig tenir) distant i omnipotent, que ho sabia tot de la persona que tenia al davant i, curiosament, ben poca cosa de sí mateixa. Ningú sap més d’una mateixa que una mateixa, aquesta és una de les poques veritats que em permeto sentenciar. I se n’apren tant dels altres… De vegades penso que tinc la millor feina del món, perquè em permet omplir-me de perspectives diferents, mirades des de diferent angles al mateix punt, la vida, i totes m’enriqueixen, podria dir que la meva feina em fa cada dia més rica.

El Coaching és un acompanyament, en què la persona que vol dur a terme el procés, el client o coachee, és la que marca els objectius (demanda) i el ritme d’aquesta experiència, de manera que jo, com a coach, em comprometo a respectar aquest ritme i acompanyar-la des de darrera, sense estirar-la ni deixar-la anar fins que no sentim que ha arribat aquest moment. M’agrada pensar que d’alguna forma il·lumino el camí, però és la persona qui el recorre, jo no puc ni vull fer-ho per ella. D’aquesta manera, alimentem que aprengui a il·luminar el seu propi camí i que la meva figura, a la llarga, no sigui necessària, tot i que la porta sempre restarà oberta per a quan vulgui tornar.

austin-neill-130037La meva percepció i intervenció amb les persones és holística, en relació a la concepció de la persona com un tot, interconnectat, que no pot dividir-se, que es troba en moviment i canvi constant, com si es tractés d’un univers en si mateix, i de fet, d’alguna forma és així, tots duem un univers a dins, complex i incomprensible al 100%. La persona com a sistema, com un engranatge amb moltes i moltes peces connectades (pensaments, emocions, sensacions, creences i molt més), on un canvi en una d’elles genera un canvi en totes les altres. La persona dins de sistemes ( familiar, laboral, etc.) on ella ocupa una peça d’aquests engranatges, i on, altre cop, un canvi en una de les peces fa que la resta es torni a organitzar per tal de seguir funcionant. Els sistemes tendeixen a voler funcionar, així com les persones, totes tenim aquest instint de supervivència i de buscar la nostra pròpia felicitat, encara que de vegades sembla que decidim mirar cap a un altre lloc…

Ara podria explicar totes les tècniques que utilitzo per a treballar, les meves bases teòriques, la meva formació… Però amb el pas del temps i els anys de pràctica me n’he adonat de quelcom fonamental, això no és el més important…. L’essencial en sí és la pròpia trobada entre dues persones que es volen trobar (coach i coachee) i on, a partir del vincle i la confiança, es generen aprenentatges, descobriments, canvis i moviments que les enriqueixen mutuament i les fan créixer. Les tècniques, eines i estratègies esdevenen facilitadors d’aquest procés, però la veritable clau és a dins de les persones que volen generar els canvis, que volen decidir per si mateixes i viure la vida de la manera que han escollit, ja que sense aquests elements no és possible dur-los a terme, ni amb les millors tècniques i eines terapèutiques del món. Això no vol dir que els símptomes no desapareguin amb determinades intervencions, pero l’arrel, allò que ho està generant des de la base, des de les arrels del nostre arbre, romandrà present i possiblement cada cop es faci més i més present i limitant.

La meva feina consisteix en acompanyar a l’altre des de l’amor i l‘acceptació, capacitant-lo i empoderant-lo, per tal que s’ocupi de si mateix i de la seva vida, connectant amb els seus propis recursos i les seves capacitats i atravessant allò que el limita. Confirmat, tinc la millor feina del món, una que em permet créixer dia a dia i reafirmar-me en lo meravelloses i sorprenents que són les persones i la seva força de vida per a seguir caminant… Gràcies!

Benvinguts i Benvingudes!

Benvingudes i Benvinguts de nou a NovaMirada, un espai on interaccionar, aprendre, créixer i compartir. Pels que ja coneixíeu aquest projecte, comprovareu que comparteix arrels i valors amb el que ja era, però aquí i ara ha esdevingut quelcom alhora diferent i nou, amb una nova imatge i un nou color, un blau de mar, viu, coherent i sa.

Gràcies per ser aquí! Us animem a fer un passeig per la nova web per a coneixe’ns una mica més i a trobar-nos aquí sempre que vulguem. També a les xarxes socials, on podem anar-nos seguint la pista. Per a rebre les noves publicacions sobre salut, creixement, emocions, pensaments, Psicologia, Coaching, etc. i també notícies sobre tallers, cursos, formacions i demés novetats us podeu subscriure al nostre Blog!

Si voleu iniciar un procés individual, familiar o grupal, o participar en un dels nostres tallers i cursos, cliqueu AQUÍ i poseu-vos en contacte amb nosaltres. També si voleu col·laborar i compartir aquest projecte, i estarem encantats de connectar amb vosaltres.

Us donem la benvinguda a NovaMirada amb il·lusió i amb ganes de compartir aquest espai amb vosaltres, un racó on parar, observar, prendre consciència, connectar, interaccionar, créixer i molt més!

Gràcies altre cop per acompanyar-nos i formar part d’aquest somni fet realitat!