L’ofici de Coach Holística

Sovint em trobo persones, algunes força properes, que no saben a què em dedico, com “ajudo” o com acompanyo als meus clients. Normal… És difícil d’explicar, a mi mateixa també em costa, ja que en cada nova interacció canvia i es redefineix, amb cada persona, grup, família esdevé d’una forma única i irrepetible, una trobada que només té lloc en aquell precís moment.

aaron-burden-133359M’agrada la paraula acompanyar, pel que implica i el que no, ja que es tracta d’una posició lliure, interdependent, on hi ha una elecció mútua de trobar-se i interaccionar per tal de generar aprenentatge, en els dos sentits. Fa anys que em vaig acomiadar de la imatge d’una psicòloga com un personatge amb bata (si és que algun cop la vaig tenir) distant i omnipotent, que ho sabia tot de la persona que tenia al davant i, curiosament, ben poca cosa de sí mateixa. Ningú sap més d’una mateixa que una mateixa, aquesta és una de les poques veritats que em permeto sentenciar. I se n’apren tant dels altres… De vegades penso que tinc la millor feina del món, perquè em permet omplir-me de perspectives diferents, mirades des de diferent angles al mateix punt, la vida, i totes m’enriqueixen, podria dir que la meva feina em fa cada dia més rica.

El Coaching és un acompanyament, en què la persona que vol dur a terme el procés, el client o coachee, és la que marca els objectius (demanda) i el ritme d’aquesta experiència, de manera que jo, com a coach, em comprometo a respectar aquest ritme i acompanyar-la des de darrera, sense estirar-la ni deixar-la anar fins que no sentim que ha arribat aquest moment. M’agrada pensar que d’alguna forma il·lumino el camí, però és la persona qui el recorre, jo no puc ni vull fer-ho per ella. D’aquesta manera, alimentem que aprengui a il·luminar el seu propi camí i que la meva figura, a la llarga, no sigui necessària, tot i que la porta sempre restarà oberta per a quan vulgui tornar.

austin-neill-130037La meva percepció i intervenció amb les persones és holística, en relació a la concepció de la persona com un tot, interconnectat, que no pot dividir-se, que es troba en moviment i canvi constant, com si es tractés d’un univers en si mateix, i de fet, d’alguna forma és així, tots duem un univers a dins, complex i incomprensible al 100%. La persona com a sistema, com un engranatge amb moltes i moltes peces connectades (pensaments, emocions, sensacions, creences i molt més), on un canvi en una d’elles genera un canvi en totes les altres. La persona dins de sistemes ( familiar, laboral, etc.) on ella ocupa una peça d’aquests engranatges, i on, altre cop, un canvi en una de les peces fa que la resta es torni a organitzar per tal de seguir funcionant. Els sistemes tendeixen a voler funcionar, així com les persones, totes tenim aquest instint de supervivència i de buscar la nostra pròpia felicitat, encara que de vegades sembla que decidim mirar cap a un altre lloc…

Ara podria explicar totes les tècniques que utilitzo per a treballar, les meves bases teòriques, la meva formació… Però amb el pas del temps i els anys de pràctica me n’he adonat de quelcom fonamental, això no és el més important…. L’essencial en sí és la pròpia trobada entre dues persones que es volen trobar (coach i coachee) i on, a partir del vincle i la confiança, es generen aprenentatges, descobriments, canvis i moviments que les enriqueixen mutuament i les fan créixer. Les tècniques, eines i estratègies esdevenen facilitadors d’aquest procés, però la veritable clau és a dins de les persones que volen generar els canvis, que volen decidir per si mateixes i viure la vida de la manera que han escollit, ja que sense aquests elements no és possible dur-los a terme, ni amb les millors tècniques i eines terapèutiques del món. Això no vol dir que els símptomes no desapareguin amb determinades intervencions, pero l’arrel, allò que ho està generant des de la base, des de les arrels del nostre arbre, romandrà present i possiblement cada cop es faci més i més present i limitant.

La meva feina consisteix en acompanyar a l’altre des de l’amor i l‘acceptació, capacitant-lo i empoderant-lo, per tal que s’ocupi de si mateix i de la seva vida, connectant amb els seus propis recursos i les seves capacitats i atravessant allò que el limita. Confirmat, tinc la millor feina del món, una que em permet créixer dia a dia i reafirmar-me en lo meravelloses i sorprenents que són les persones i la seva força de vida per a seguir caminant… Gràcies!

El principi de Responsabilitat

Avui dirigim la nostra mirada cap al major responsable de les nostres vides, nosaltres mateixos. La major part del que vivim, i sobretot la manera en què ho fem, es troba a les nostres mans, així com també és en nosaltres la capacitat per canviar allò que no ens resulta útil i que no ens fa sentir bé, de redefinir el que no ens acaba de convèncer i d’anar cap a allò que ens motiva, ens fa vibrar i ens fa sentir vius.

Resp3De vegades, el context que ens acompanya no afavoreix aquesta perspectiva, ja que hi són habituals els estímuls socials que ens intenten dirigir cap a creences i perspectives alienes a nosaltres sobre el que ens passa, sobre com ens sentim i com és la nostra vida. Per exemple, amb un concepte conegut i acceptat com el de la “sort”. Però què és exactament aquesta sort? Sembla ser quelcom molt poderós que ens acompanya o no en diferents moments de la vida, segons factors aleatoris, a la qual atribuïm el que ens passa, tant si és “bo” com si és “dolent”. “Bo” i “dolent”, entre cometes, ja que sovint jutgem d’aquesta manera els fets, sentiments, sensacions, etc. però amb major perspectiva i una mirada apreciativa, les valoracions poden esdevenir diferents. Tot i així aquests contextos també foment part del que escollim, de la nostra parcel·la de vida, de les nostres eleccions. Per tant, també es cosa nostra com percebem i processem aquests estímuls i què triem per a que formi part del nostre context.

ResponsabilidadSembla més clar amb un exemple, com ho podern ser les religions, en les quals creiem i ens fem pròpies. Algunes atorguen a un Déu, omnipresent i superior, un poder suprem i la major responsabilitat de les nostres vides, el poder de decidir què ens passa. D’altres en canvi, reserven aquest dret als humans, amb que construeixen les seves vides pas a pas, dia a dia. Fa uns dies, una amiga em va explicar com era la seva religió, em va dir que ella era molt creient, a la seva manera, sense adherir-se a cap religió preestablerta, sinó a la seva pròpia, en la qual tot l’univers i ella com a part activa d’aquest, interaccionaven per tal de construir la seva vida tal i com havia de ser, de la manera més conscient possible.  I és que aquesta màgia, aquest poder de crear i modelar el que vivim, sorgeix principalment de la consciència.

Així doncs, la capacitat per a escollir el context que ens acompanya i allò que s’alimenta en aquests sistemes, com les creences i els patrons, és nostra. Nosaltres alhora influenciem i generem sinèrgies i moviments en els nostres sistemes: en la família, en la colla d’amics, en la comunitat, a la feina, en el nostre país i en definitiva, en el nostre món. I per tant, en som responsables i compartim aquesta responsabilitat amb els demés membres del sistema en qüestió.

Aquesta nova mirada ens atorga el poder d’escollir i construir la nostra vida segons els nostres valors, somnis, projectes, desitjos i demés, ens ofereix les regnes de les nostres vides, el timó del nostre vaixell, per a conduir-lo amb les nostres pròpies mans. De vegades això ens espanta, ja que poder “culpar” a una altra persona, a un context, a un Déu o a la sort, a través de la queixa, esdevé més còmode. Alhora, però, també ens esclavitza, ja que perdem la llibertat i el dret de viure una vida plena i coherent, i de ser els veritables protagonistes de les nostres vides. O tal com ho expressa en Michael Jordan en aquest vídeo, el dret a ser llegendaris.

 

POR

Què és la por? Com ens limita? Com ens ajuda?

Sens dubte, una de les emocions que sovint experimentem i que més ens pot arribar a limitar és la por. Aquesta esdevé útil perquè ens alerta, ens condueix a actuar de manera prudent, ens informa i per tant, ens ajuda a sobreviure. Però, què passa si aquesta por és tan intensa i freqüent que guia les nostres passes?

Llavors deixem de ser lliures, ens deixem emportar per aquells pensaments limitants que van esdevenir útils temps enrere, però que ara, tal com indica el seu nom, ens estan bloquejant i privant d’una vida plena. Si entrenem la nostra atenció i aprenem a dirigir-la cap a la confiança en nosaltres mateixos, millorem la manera en què ens parlem interiorment, i ens ocupem més de comunicar-nos amb els ens altres i de cuidar els nostres vincles, és molt probable que aquests pensaments i les maneres en què hem après a funcionar vagin canviant, i n’aprenguem de noves que actualment ens poden resultar molt més útils.

Deixar-nos guiar per la por, sovint implica reaccionar negativament cap als altres, a la defensiva o en una postura agressiva per tal de no mostrar la nostra emocionalitat, i els nostres vincles se’n ressenteixen. Aprendre a expressar-nos lliurement, amb confiança i respecte, des de l’autenticitat i la genuïnitat, des de la sinceritat, pot ajudar-nos en aquest sentit, ja que forjarem vincles molt més autèntics i reforçadors.

El llibre “Vivir es un asunto urgente” del Doctor Mario Alonso Puig, recull algunes d’aquestes idees i moltes més, amb un estil proper i quotidià que de ben segur ressonarà a la vida de cadascú de vosaltres. Us el recomano.

La sabiduría consiste en aceptar aquello que no se puede cambiar, cambiar lo que sí se puede y sobre todo, conocer la diferencia.

Marco Aurelio