La importància del procés

Des de fa anys, i després d’una llarga trajectòria de necessària desobediència i rebel·lia adolescent (de vegades només perquè sí), m’havia considerat apolítica (tot i que com diu la meva germana Marina, això és força difícil, és com ser asocial o “afamiliar” sense tenir en compte que el nostre naixement ja és un fet social i familiar), havia decidit no participar, o el menys possible, en el sistema polític, entre d’altres raons perquè em semblava una pantomima. També perquè he trobat la manera de sembrar canvis al món, acompanyant a les persones a connectar amb la seva essència, de manera que cadascú actuï des de la seva pròpia coherència, i això sacia la meva set d’aportar quelcom de valor.

Totes aquestes idees i concepcions no han canviat, però els darrers fets socials i polítics que han succeït m’han fet replantejar-me un seguit de qüestions, precisament relacionant-les amb la meva feina diària i la meva passió:

Quan una persona, una família, una empresa o un grup de qualsevol tipus es proposa fer un canvi a través d’un procés d’acompanyament, hi ha una voluntat, un compromís i una responsabilitat que n’asseguren bona part de l’èxit, i tot i que aconseguir l’objectiu és primordial, el camí i el propi procés acaben convertint-se en el canvi en si mateix, desdibuixant una meta al final del camí, que emergeix per sí sola a cada pas que fem. Durant el procés, i sovint des de l’ombra (en forma de crisi, bloqueig, malestar, etc.) surten a la llum els recursos propis, allò que fa que ens mantenim surant i que no ens enfonsem, ajudant-nos a ser conscients de les pròpies capacitats i fortaleses. En “el procés” han emergit grans recursos, com la força, la unió, l’organització, l’autogestió, la germanor, el vincle, la confiança, el veïnatge, la col·laboració, la serenor i la calma en temps de tempesta… Tot plegat, omplint un tresor de riqueses que ens ha permès tornar a connectar de manera genuïna entre persones, fer pinya en temps difícils i organitzar-nos en moments de crisi. Potser ens podríem plantejar fins i tot donar les gràcies a tot el que ha passat ja que ens ha permès moure’ns, mobilitzar-nos i redefinir la nostra posició, tot i que també ens faci mal recordar certs moments.

Quan iniciem un procés de creixement, canvi, etc. redefinim la relació que mantenim amb nosaltres mateixes i amb la resta de sistemes: familiars, d’amistats, laborals, professionals, etc. Habitualment, ens allunyem de rols més victimistes que ens incapaciten i ens apropem a rols proactius i creatius, que ens apoderen i permeten generar vincles útils, significatius, sans i saludables. En connectar amb l’equilibri de donar i rebre cap a nosaltres mateixes, volem que això es manifesti de la mateixa manera amb la nostra parella, els nostres amics, pares, companys, etc. Decidim que volem mantenir relacions de igual a igual, on el reconeixement, la validació, la valoració i el respecte, sobretot el respecte, son mutus.

Durant “el procés” s’ha parlat de metàfores que tenen a veure a comparar la relació entre Catalunya i Espanya amb una parella, on la desigualtat o el desequilibri (que ambdues parts han afavorit i permès) es manifesta amb la presència d’un perseguidor i d’una víctima, curiosament en ambdues direccions ja que així ho senten els membres d’aquesta unió. Però quan ens adonem que en el moment en el que deixa d’existir la víctima, el perseguidor també desapareix i que, si aquesta, a més, es col·loca com a creadora, la resta de relacions es converteixen en agents de suma i no de resta, com a facilitadors de canvi i creixement d’una mateixa, tot aquest entramat d’històries, vincles i patrons es redefineix. La posició de persona creadora, responsable de si mateixa i de la seva vida, és una posició lliure, que alhora permet la llibertat als altres, ja que el que ens donem a nosaltres mateixes és el que oferim alhora als demés.

Això no significa que de sobte ja no necessitem a ningú, que vulguem separar -nos de tot i tothom i viure de manera aïllada, ja que com dèiem abans, la nostra concepció i el nostre naixement ja són socials i necessiten de la conjunció de dues persones diferents per a poder donar-se. Redefinir-se de manera independent, o més al meu gust, de manera interdependent, parteix de la base d’autogestió i independència de cadascú, tenint en compte que en la interacció està la suma, i en la diferència, la possibilitat d’interaccionar en si mateixa.

I ara… Apliquem-ho a tot allò que vulguem aplicar-ho…

No puc viure sense mi

Fa uns anys, una de les frases que més satisfacció em feia sentir sobretot si sortia dels llavis de la persona que havia escollit en aquell moment com a la meva parella era aquesta: “No puc viure sense tu”. Sense adonar-me ni prestar gaire atenció al que això implicava, em deixava endur per la satisfacció i l’estima externes, omplint així els espais buits del meu ser que s’havien anat creant o més ben dit, que jo havia anat deixant que es creessin. D’aquesta manera, no m’havia d’ocupar d’omplir-los jo mateixa, a més de que m’endinsava en els ideals romàntics influenciats per les històries d’amor suposadament idíl·liques que em rodejaven, tant en el meu entorn més proper, com en les pel·lícules, en la música que escoltava, les històries que llegia… Em convertia i col·locava així com a princesa indefensa i insegura que havia de ser rescatada per un príncep blau, fort i valent, que em convidava a muntar amb ell a cavall pels paradisos més desconeguts i alhora atraients que em podia imaginar.

El cert és que agraeixo aquestes creences i el que implicaven, ja que en aquell moment em van resultar útils i em van permetre viure històries magnífiques que ara recordo amb amor i tendresa. Avui, però, m’atrau una altra mirada sobre l’amor més lliure i segurament amb una base menys ideal i també menys focalitzada en les carències. Un amor que parteix de la plenitud de la pròpia persona i d’una frase molt similar a la que en aquells moments em feia desfer en mítics romàntics, amb la principal i essencial diferència de l’enfocament d’un pronom, que va de l’exterior cap a l’interior, de tu cap a mi: “No puc viure sense mi”.

Amarse a uno mismo es el principio de una historia de amor eterna.

Oscar Wilde

Arribat el moment en què la princesa que viu dins meu s’ha cansat de seguir al príncep i vol muntar el seu propi cavall, m’adono de la inexperiència que sento en agafar les regnes del meu cavall, i en resum, de la meva vida. La por m’acompanya, ben a prop, però també la intuïció de ser i estar on he de ser, tot i no saber ben bé on em trobo ni cap a on vaig. M’adono també que no només canvia la meva mirada sobre l’amor romàntic o de parella, sinó també cap a la manera en què em relaciono amb mi, amb els altres i amb el món. Cada interacció és converteix en una elecció lliure, que neix de les ganes de transmetre amor i aportar quelcom més a allò de què formo part. Un amor que no necessita sinó que suma, un amor que parteix de mi cap a fora, altre cop des dels valors de responsabilitat i coherència sobre la pròpia vida…

Avui em comprometo amb un amor que no s’acaba, que accepta, confia i vola amunt…