Todos queremos ser mirados

A todos nos gusta que nos reconozcan, que nos vean y nos miren, que nos validen y sobretodo que no nos juzguen y nos acepten tal como somos. Des de que llegamos a nuestra familia, seguramente nuestro deseo principal es este, el de ser mirados. Y nos acompaña a lo largo de nuestra infancia, adolescencia, juventud y madurez, aunque parece que con la edad le restamos importancia a este deseo, como si nos importara menos. Si bien puede ser cierto que el deseo sea más intenso en la infancia, sobretodo durante los primeros años de vida, así como los efectos de ser o no mirados y reconocidos en este momento, nuestr@ niñ@ siempre va con nosotros, nos acompaña y también quiere que le miremos, también necesita que le transmitamos lo mucho que lo valoramos y nos importa. Y es que somos también ese niñ@ aquí y ahora.

Ocurre a menudNIÑO_INTERIORo que este deseo no ha sido cumplido en todos los casos, sino que vivimos con la sensación de que en algún momento, en nuestra familia, no nos miraron. En alguna ocasión no fuimos reconocimos cómo esperábamos, quizás en el momento de nacer, durante nuestro desarrollo, en relación a nuestros hermanos, al tomar una decisión familiar importante, etc. A veces sentimos que nunca nos han mirado, alguno o incluso ninguno de los miembros de nuestra familia. Este sentimiento nos puede hacer sentir insatisfechos, como si hubiera algo en nuestro interior que no está resuelto y aún nos molesta. A veces, en cambio, existe esta sensación pero no nos damos cuenta, y aún así nos influye en cómo nos relacionamos, con nosotros mismos, con los demás y con la vida.

Si sientes algo así o si intuyes que esta sensación te acompaña puede haber llegado el momento de reencontrarte contigo mism@, de mirar hacia dentro, hacia ti y hacia ese niñ@ que vive dentro de ti. También de reconstruir tu historia, tu pasado y así, a la vez, tu presente. Y con ello tus relaciones y tu vida en general, para ser más tu mism@, para conectar aún más con tu mejor versión. Esta escultura muestra el poder de nuestr@ niñ@ interior, su genuïnidad y naturalidad, para conectar con la vida, con la plenitud, con el mundo y con lo que de verdad importa. No dudes en escucharle, conversar con él/ella, hacerle reír, descubrir qué le gusta y qué no le gusta, y qué le hace sentir conectad@ con la plenitud.

Aquí os dejo con una escena de la película The Kid, en la que Bruce Willis, lejos de tiroteos, bombas y edificios que se derrumban, se encuentra con su niño interior de 8 años en el interior de su casa. Esto lo desmonta inicialmente, pero a la vez le permite reconstruirse a si mismo, su historia, su vida y sus relaciones.

 

La meva nena

Respiro i em transporto a èpoques passades, moments de puresa, aparent ingenuïtat i plenitud. Connecto amb aquella nena que un dia vaig ser, m’inunda la seva màgia i em deixo portar per ella, m’agafa de la mà i em diu que tot anirà bé, que confiï…

la meva nenaM’adono que sempre ha estat dins meu, però que en ocasions no li he fet cas, seguint els mandats de la societat i de la família, obeint a un “ara ja ets gran”, “això les nenes grans i maques no ho fan”, etc.

De sobte m’adono que des de fa dies em comporto com quan era nena, observant com el primer cop, olorant amb curiositat, provant i jugant sense parar… Por a fer-me gran? Sí! Si això implica perdre aquesta aparent ingenuïtat que atribuim lleugerament als nens amb una certa càrrega de pena (pobrets…), quan en realitat la seva essència es manté pura i efervescent, sent capaços d’emanar-la sense por allà on van… La ingenuïtat es transforma en puresa i coherència, en una versió plena i genuïna de nosaltres mateixos.

I amb aquest gran recurs que tots portem a dins, avui em comprometo a cuidar-la i escoltar-la, i a deixar-la sortir a jugar sempre que em vingui de gust!

Del Carib a la Metamorfosi

Després de molts dies, hores i moments, i d’un Nadal especial i revelador, re-emprenc el diari d’aquest viatge que vaig començar fa uns anys i que seguiré fent per molt de temps. Em retrobo aquí i ara després d’uns mesos de vacances merescudes i conscients, necessàries per a reposar i pair tot el que he viscut durant dos anys intensos, plens de canvis, creixement i d’aprenentatge, que m’han conduït a re-col·locar-me i a continuar aquest camí des d’una altra posició, més conscient i més empoderada, més jo.

Will I walk the long road? We all walk the long road

Eddie Vedder – Long Road

 

Durant molts anys vaig creure que el meu somni de felicitat més genuí era viatjar ben lluny, viure en una cabanya enmig d’una platja paradisíaca, a l’altra banda del món, on sempre fa calor i les aigües són cristal·lines. Allà em dedicaria a pescar i collir fruits per a menjar, a banyar-me al mar i sota el sol, a gaudir del dia a dia i a viure sense preocupacions. No em plantejava quina posició ocupava en relació al món i als altres, m’imaginava a mi en el paradís de no ser i només existir. Em semblava una postura força naturista i ecologista, despresa de la societat i del materialisme, això em feia sentir especial i segura dels meus valors i conviccions. Vaig arribar a creure que només seria en aquest lloc on podria ser realment feliç, on trobaria la meva Vida Plena. Em plantejava la felicitat com un objectiu, com un final quasi inassequible, força idealitzat i llunyà, la felicitat com un destí on arribar… Sense ser-ne gaire conscient, m’estava limitant i tallant les ales, i privant de viure el regal més preciós que ens fa la vida: el present.

Per “sort”, el nostre inconscient, la nostra intuïció i aquest meravellós univers del que formem part, també ens regalen senyals i sincronicitats que ens ajuden a adonar-nos de si estem seguint un camí coherent o no, o si el que volem és construir-lo pas a pas des de la nostra part més genuïna, des de la nostra essència. Observant-los, acollint-los i deixant que m’acompanyessin he anat elaborant, pas a pas, un somni més conscient i alineat amb mi mateixa, amb la meva història, els meus valors i el meu sentir, però per sobre de tot, un somni on em permeto gaudir del dia a dia, vivint-lo amb consciència i plenitud, gaudint del camí i de cada pas, acollint el que ve i el que se’n va, sense aferrar-me ni limitar-me, sinó respirant i fluint en cada instant i en cada vivència. Tal com entra i surt l’aire dins meu, entren i surten les emocions, sensacions, pensaments i sentiments, amb llibertat i amb amor, regalant-me el seu perfum i l’aprenentatge que n’extrec en acollir-los, acceptar-los i deixant-los anar.

Dono gràcies a totes aquestes pistes, senyals, “sincros” i demés, en forma de persones, moments de connexió, de plenitud, cançons, llibres, vivències i experiències que m’han acompanyat a ser aquí en aquest moment, a que la meva vida sigui tal com és ara mateix. I no es tracta de tenir una vida perfecta, fa temps que vaig prendre consciència del meu patró d’autoexigència i em vaig desprendre d’aquest llenguatge carregat de judicis i d’autoimposicions, sinó d’un present que m’emociona i em motiva, conscient i lliure, adornat i perfumat amb un somriure que confia del que vindrà i de la seva utilitat, i amb una mirada àmplia i serena, focalitzada en tot allò que és possible.

A man travels the world over in search of what he needs and returns home to find it.

George Moore

Tot plegat, doncs, em va conduir a canviar el rumb del meu viatge en busca de la meva Vida Plena, i en lloc d’orientar-lo cap a algun lloc del món ben llunyà ho vaig fer cap a mi, cap al meu interior, endinsant-me cada cop més en les profunditats del meu ésser. En aquest viatge he descobert, entre moltes d’altres coses, que la felicitat no és un destí idíl·lic en un paradís del Carib, sinó un trajecte de plenitud i consciència, d’aquí i ara en aquí i ara, i per sobre de tot, que el millor destí per a assaborir-la és a dins de cadascú de nosaltres. He decidit i m’he compromès amb mi mateixa a seguir aquest viatge, en aquesta vida i en les que vinguin, i ha esdevingut el que em permet donar un sentit més significatiu i útil a la meva existència.

Un dels millors regals d’aquesta aventura en forma de metamorfosi va ser precisament redescobrir aquesta NovaMirada que ja formava part de mi, enfocant-la i fent-la meva, així com utilitzant-la com a una nova lent per a observar-me a mi mateixa, als altres i al TOT del que formem part i alhora modifiquem. Durant aquests mesos he seguit construint el camí d’aquesta perspectiva, i em decideixo i comprometo a seguir compartint aquí l’essència d’aquesta mirada que ens convida a viure des de la responsabilitat de la pròpia vida, des de la impermanència, la confiança, el fluir, la llibertat i la decisió d’esdevenir protagonistes del nostre present, construint els nostres somnis des de la possibilitat i els recursos de què disposem.

Aquest viatge infinit m’està portant per camins que mai m’hauria imaginat, sobretot perquè sovint no comporta haver de fer cap pas enfora, i tot i així em sento com una papallona que vola amunt i més amunt, o que es deixa endur pel vent allà on de ben segur hi ha quelcom que la fa vibrar i créixer una més i més. També m’ha dut a explorar els meus orígens, els primers passos que vaig donar en aquest món i a apropar-me a aquelles persones que els van donar amb mi, amb el seu amor i acompanyament incondicional, m’he retrobat amb tots els regals que em van fer començant pel de la vida. I mirant encara més enrere, descobreixo que al meu darrere i al meu voltant hi ha tota una immensa història de persones, generacions i vivències que configuren una gran part del meu ésser i als quals els processo la més sincera gratitud i admiració. I és per això que avui comparteixo cada gota de felicitat que flueix dins meu amb totes aquestes persones que han format en el passat, formen en el present i formaran en el futur, part de la meva vida.

Tinc ganes de seguir explorant aquest camí, de seguir vivint i viatjant per aquesta metamorfosi constant que va prenent major sentit dia a dia, que m’acompanya en el meu re-descobriment extraient l’essència més pura de mi i de tot el que m’envolta. M’adono que un dia m’hi vaig comprometre i que no hi ha marxa enrere, ja que això és el que dona sentit a la meva vida, així com acompanyar als que també desitgen fer-ho.

Gràcies per seguir caminant i ballant la vida amb mi!