L’ofici de Coach Holística

Sovint em trobo persones, algunes força properes, que no saben a què em dedico, com “ajudo” o com acompanyo als meus clients. Normal… És difícil d’explicar, a mi mateixa també em costa, ja que en cada nova interacció canvia i es redefineix, amb cada persona, grup, família esdevé d’una forma única i irrepetible, una trobada que només té lloc en aquell precís moment.

aaron-burden-133359M’agrada la paraula acompanyar, pel que implica i el que no, ja que es tracta d’una posició lliure, interdependent, on hi ha una elecció mútua de trobar-se i interaccionar per tal de generar aprenentatge, en els dos sentits. Fa anys que em vaig acomiadar de la imatge d’una psicòloga com un personatge amb bata (si és que algun cop la vaig tenir) distant i omnipotent, que ho sabia tot de la persona que tenia al davant i, curiosament, ben poca cosa de sí mateixa. Ningú sap més d’una mateixa que una mateixa, aquesta és una de les poques veritats que em permeto sentenciar. I se n’apren tant dels altres… De vegades penso que tinc la millor feina del món, perquè em permet omplir-me de perspectives diferents, mirades des de diferent angles al mateix punt, la vida, i totes m’enriqueixen, podria dir que la meva feina em fa cada dia més rica.

El Coaching és un acompanyament, en què la persona que vol dur a terme el procés, el client o coachee, és la que marca els objectius (demanda) i el ritme d’aquesta experiència, de manera que jo, com a coach, em comprometo a respectar aquest ritme i acompanyar-la des de darrera, sense estirar-la ni deixar-la anar fins que no sentim que ha arribat aquest moment. M’agrada pensar que d’alguna forma il·lumino el camí, però és la persona qui el recorre, jo no puc ni vull fer-ho per ella. D’aquesta manera, alimentem que aprengui a il·luminar el seu propi camí i que la meva figura, a la llarga, no sigui necessària, tot i que la porta sempre restarà oberta per a quan vulgui tornar.

austin-neill-130037La meva percepció i intervenció amb les persones és holística, en relació a la concepció de la persona com un tot, interconnectat, que no pot dividir-se, que es troba en moviment i canvi constant, com si es tractés d’un univers en si mateix, i de fet, d’alguna forma és així, tots duem un univers a dins, complex i incomprensible al 100%. La persona com a sistema, com un engranatge amb moltes i moltes peces connectades (pensaments, emocions, sensacions, creences i molt més), on un canvi en una d’elles genera un canvi en totes les altres. La persona dins de sistemes ( familiar, laboral, etc.) on ella ocupa una peça d’aquests engranatges, i on, altre cop, un canvi en una de les peces fa que la resta es torni a organitzar per tal de seguir funcionant. Els sistemes tendeixen a voler funcionar, així com les persones, totes tenim aquest instint de supervivència i de buscar la nostra pròpia felicitat, encara que de vegades sembla que decidim mirar cap a un altre lloc…

Ara podria explicar totes les tècniques que utilitzo per a treballar, les meves bases teòriques, la meva formació… Però amb el pas del temps i els anys de pràctica me n’he adonat de quelcom fonamental, això no és el més important…. L’essencial en sí és la pròpia trobada entre dues persones que es volen trobar (coach i coachee) i on, a partir del vincle i la confiança, es generen aprenentatges, descobriments, canvis i moviments que les enriqueixen mutuament i les fan créixer. Les tècniques, eines i estratègies esdevenen facilitadors d’aquest procés, però la veritable clau és a dins de les persones que volen generar els canvis, que volen decidir per si mateixes i viure la vida de la manera que han escollit, ja que sense aquests elements no és possible dur-los a terme, ni amb les millors tècniques i eines terapèutiques del món. Això no vol dir que els símptomes no desapareguin amb determinades intervencions, pero l’arrel, allò que ho està generant des de la base, des de les arrels del nostre arbre, romandrà present i possiblement cada cop es faci més i més present i limitant.

La meva feina consisteix en acompanyar a l’altre des de l’amor i l‘acceptació, capacitant-lo i empoderant-lo, per tal que s’ocupi de si mateix i de la seva vida, connectant amb els seus propis recursos i les seves capacitats i atravessant allò que el limita. Confirmat, tinc la millor feina del món, una que em permet créixer dia a dia i reafirmar-me en lo meravelloses i sorprenents que són les persones i la seva força de vida per a seguir caminant… Gràcies!

El Poder del Vínculo

La palabra vínculo viene del latín vinculum (cadena, atadura). No resulta extraño entonces que frecuentemente asociemos este concepto con imágenes como esta: cuerdas, hilos, cadenas, redes, etc. Estas representaciones suelen mostrar la complejidad de este fenómeno tan vital y fundamental, que nos mueve a nacer, a relacionarnos, a crecer y, en definitiva, a vivir.

Los lazos pasionales son los primeros que se integran en nosotros a través de nuestra creación, y se van desarrollando a lo largo de la gestación y en el momento clave de nuestro nacimiento, a partir del cual se irán transformando, ampliando y volviendo cada vez más y más complejos como consecuencia de nuestra naturaleza y la de los sistemas de los que formamos parte. Al final de nuestra vida habremos tejido un número incalculable de vínculos, directos e indirectos, que formaran la gran red de nuestra vida.

rope-667302_960_720El vínculo nos permite saber que existimos, empezando por la interacción con nosotros mismos y siguiendo por las demás personas, cosas, energías, etc. Según un estudio que recogía lo que pensamos y sentimos habitualmente antes de morir, señalaba el hecho de haber mostrado a nuestros seres queridos más frecuentemente el amor y la estima, reforzando así nuestros vínculos más cercanos e intensos.

Así pues, no es casualidad que la sensación de vinculación sea una de las motivaciones más primarias y emocionales del ser humano, y que esté presente durante toda nuestra vida como el motor que hace que funcione todo lo demás. Cuando se forja el vínculo, empiezan a pasar cosas, nos movemos, creamos, construimos y todo lo demás emerge. Este momento marca un antes y un después, ya no hay vuelta atrás una vez activamos la interacción.

Sin embargo, si que es flexible la manera en que lo hacemos, es decir, nuestra forma de vincularnos, ya que surge del aprendizaje que empezamos de forma muy temprana, y se va desarrollando a lo largo de nuestra vida. Se trata de patrones que utilizamos porque nos son útiles, que nos permiten vincularnos como queremos y escogemos en este momento.

A veces, estas estrategias que pueden parecer casi automáticas nos dejan de ser útiles, ya que nos hacen sentir en desequilibrio, con cargas, culpas o sencillamente ya no nos apetece relacionarnos de esta forma. En este momento, podemos plantearnos un cambio, una redefinición de estos patrones que nos permita estar más a gusto con nosotrxs mismxs, con los demás y con el mundo. De forma que empecemos a tejer la red de forma consciente y coherente.

No sólo utilizamos el concepto de vínculo para referirnos a las relaciones entre personas, sino también con las cosas, con las energías, la vida, etc. Por ejemplo, podemos preguntarnos: ¿Qué tipo de vínculo tengo con el dinero? ¿Cómo me relaciono con la vida? ¿Y con el amor? Podemos imaginar que estas cosas/energías son como personas, para que nos resulte más fácil saber como está la relación con ellos.

La película Náufrago muestra la importancia del vínculo, de una forma tan surrealista como a la vez emocionante que nos conmueve hasta lo más profundo, ofreciéndole al protagonista (Tom Hanks) la posibilidad de poder compartir la experiencia de naufragio con alguien o en este caso, con algo (Wilson) dándole sentido al momento y a su existencia.

Prestando atención al vínculo, podemos darnos cuenta de muchas cosas que si miramos hacia otros lados no vemos. Y cuidando estos vínculos podemos generar grandes cambios que de otra forma nos resultaría más complicado, ya que algo tan natural y esencial nos permite conectar a unos niveles realmente profundos. De hecho, parece que el mundo está pidiendo a gritos este cambio de mirada que se enfoca en la relación y en la conexión como el motor de todo lo demás. Se trata de un volver a los orígenes, a conectar con nosotrxs mismxs, unos con otros, a nivel de sociedad, comunidad, región, país, continente, mundo… y así hasta llegar al universo.

POR

Què és la por? Com ens limita? Com ens ajuda?

Sens dubte, una de les emocions que sovint experimentem i que més ens pot arribar a limitar és la por. Aquesta esdevé útil perquè ens alerta, ens condueix a actuar de manera prudent, ens informa i per tant, ens ajuda a sobreviure. Però, què passa si aquesta por és tan intensa i freqüent que guia les nostres passes?

Llavors deixem de ser lliures, ens deixem emportar per aquells pensaments limitants que van esdevenir útils temps enrere, però que ara, tal com indica el seu nom, ens estan bloquejant i privant d’una vida plena. Si entrenem la nostra atenció i aprenem a dirigir-la cap a la confiança en nosaltres mateixos, millorem la manera en què ens parlem interiorment, i ens ocupem més de comunicar-nos amb els ens altres i de cuidar els nostres vincles, és molt probable que aquests pensaments i les maneres en què hem après a funcionar vagin canviant, i n’aprenguem de noves que actualment ens poden resultar molt més útils.

Deixar-nos guiar per la por, sovint implica reaccionar negativament cap als altres, a la defensiva o en una postura agressiva per tal de no mostrar la nostra emocionalitat, i els nostres vincles se’n ressenteixen. Aprendre a expressar-nos lliurement, amb confiança i respecte, des de l’autenticitat i la genuïnitat, des de la sinceritat, pot ajudar-nos en aquest sentit, ja que forjarem vincles molt més autèntics i reforçadors.

El llibre “Vivir es un asunto urgente” del Doctor Mario Alonso Puig, recull algunes d’aquestes idees i moltes més, amb un estil proper i quotidià que de ben segur ressonarà a la vida de cadascú de vosaltres. Us el recomano.

La sabiduría consiste en aceptar aquello que no se puede cambiar, cambiar lo que sí se puede y sobre todo, conocer la diferencia.

Marco Aurelio